S’ha anat derruint greument l’edifici de la democràcia en esquerdar-se les seves bases principals: la independència entre poders, la representativitat i el respecte a les minories.
La teòrica independència entre poders és un contrasentit. Només cal rastrejar en la pràctica l’origen i composició de cada un d’ells, per comprovar les íntimes relacions que els lliguen. No podria ser d’una altra manera. Tots formen part d’un mateix sistema. De manera que les freqüents crisis d’avenç d’uns sobre altres, de superposició de funcions, de corrupció i irregularitat, es corresponen amb la situació global, econòmica i política d’un país donat.
Quant a la representativitat. Des de l’època de l’extensió del sufragi universal es va pensar que existia un sol acte entre l’elecció i la conclusió del mandat dels representants del poble. Però a mida que ha anat transcorrent el temps s’ha vist clarament que existeix un primer acte mitjançant el qual molts escullen a pocs i un segon acte en què aquests pocs traeixen els molts, representant interessos aliens al mandat que han rebut. Aquest mal ja s’incuba en els partits polítics reduïts a cúpules separades de les necessitats del poble. Ja, en la màquina partidària, els grans interessos financen candidats i dicten les polítiques que aquests haurien de seguir. Tot això evidencia una profunda crisi en el concepte i la implementació de la representativitat.
Els humanistes lluiten per transformar la pràctica de la representativitat donant la major importància a la consulta popular, el plebiscit i l’elecció directa de candidats. Perquè encara hi ha, en nombrosos països, lleis que subordinen candidats independents a partits polítics, o bé, subterfugis i limitacions econòmiques per presentar-se davant la voluntat de la societat. Tota constitució o llei que s’oposi a la capacitat plena del ciutadà d’escollir i ser escollit, es burla d’arrel de la democràcia real que està per sobre de tota regulació jurídica. I, si es tracta d’igualtat d’oportunitats, els mitjans de difusió han de posar-se al servei de la població en el període electoral en què els candidats exposen les seves propostes, atorgant a tots, exactament, les mateixes oportunitats. D’altra banda han d’imposar-se lleis de responsabilitat política, mitjançant les quals, tot aquell que no acompleixi allò que ha promès als seus electors, s’arrisqui al desafur, a la destitució o al judici polític. Perquè, l’altre expedient que actualment se sosté, mitjançant el qual els individus o els partits que no acompleixin, patiran el càstig de les urnes en l’elecció futura, no interromp en absolut el segon acte de traïció als representats. Quant a la consulta directa sobre els temes d’urgència, cada dia existeixen més possibilitats per a la seva implementació tecnològica. No és el cas prioritzar les enquestes i els sondejos manipulats, sinó que es tracta de facilitar la participació i el vot directe a través de mitjans electrònics i informàtics avançats.
En una democràcia real ha de donar-se a les minories les garanties que mereix la seva representativitat però, a més, ha d’extremar-se tota mesura que afavoreixi en la pràctica la seva inserció i el seu desenvolupament. Avui, les minories assetjades per la xenofòbia i la discriminació, demanen amb angoixa el seu reconeixement i, en aquest sentit, és responsabilitat dels humanistes elevar aquest tema al nivell de les discussions més importants i encapçalar la lluita arreu fins a vèncer els neofeixismes oberts o encoberts. En definitiva, lluitar pels drets de les minories és lluitar pels drets de tots els éssers humans.
Però, succeeix també en el conglomerat d’un país, que províncies senceres, regions o autonomies, pateixen la mateixa discriminació que les minories mercès a la compulsió de l’Estat centralitzat, avui instrument insensible en mans del gran capital. I això s’haurà d’acabar quan s’impulsi una organització federativa en la qual el poder polític real torni a mans de les esmentades entitats històriques i culturals.
En definitiva, posar per davant els temes del capital i el treball, els temes de la democràcia real i els objectius de la descentralització de l’aparell estatal, és encaminar la lluita política cap a la creació d’un nou tipus de societat. Una societat flexible i en canvi constant, d’acord amb les necessitats dinàmiques dels pobles avui per avui asfixiats per la dependència.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada