Comentarem la crisi de l’Estat nacional, la crisi de regionalització i mundialització i la crisi de la societat, el grup i l’individu.
En el context d’un procés de mundialització creixent s’accelera la informació i augmenta el desplaçament de persones i béns. La tecnologia i el poder econòmic en augment es concentren en empreses cada cop més importants. El mateix fenomen d’acceleració en l’intercanvi, xoca amb les limitacions i l’alentiment que imposen antigues estructures com l’Estat nacional. El resultat és que tendeixen a esborrar-se les fronteres nacionals dins de cada regió. Això porta a que s’hagi d’homogeneïtzar la legislació dels països, no només en matèria de taxes duaneres i documentació personal, sinó en allò que fa a l’adaptació dels seus sistemes productius. El règim laboral i de seguretat social, segueixen la mateixa direcció. Continuats acords entre aquells països mostren que un parlament, un sistema judicial i un executiu comú, donaran major eficàcia i velocitat a la gestió d’aquella regió. La primitiva moneda nacional va cedint el pas a un tipus de signe d’intercanvi regional que evita pèrdues i demores en cada operació de conversió. La crisi de l’Estat nacional és un fet observable no només en aquells països que tendeixen a incloure’s en un mercat regional, sinó en d’altres, les atrotinades economies dels quals, mostren un deteniment relatiu important. A tot arreu s’alcen veus contra les burocràcies anquilosades i es demana la reforma d’aquells esquemes. En punts en què un país s’ha configurat com a resultat recent de particions i annexions o, com a federació artificial, s’aviven antigues rancúnies i diferències localistes , ètniques i religioses. L’Estat tradicional ha de fer front a aquesta situació centrífuga enmig de creixents dificultats econòmiques que qüestionen precisament la seva eficàcia i la seva legitimitat. Fenòmens d’aquests tipus tendeixen a créixer en el centre d’Europa, a l’Est i als Balcans. Aquestes dificultats també es fan més profundes a l’Orient Mitjà, Llevant i Àsia Anterior. A l’Àfrica, en diversos països delimitats artificialment, es comencen a observar els mateixos símptomes. Acompanyant a aquesta descomposició comencen les migracions dels pobles cap a les fronteres que posen en perill l’equilibri de la zona. N’hi haurà prou amb que tingui lloc un important desequilibri a la Xina perquè més d’una regió es vegi afectada directament pel fenomen, considerant a més la inestabilitat actual de l’antiga Unió Soviètica i dels països asiàtics continentals.
Mentrestant s’han configurat centres econòmicament i tecnològicament poderosos que assumeixen caràcter regional: l’Extrem Orient liderat per Japó, Europa i Estats Units. L’enlairament i la influència d’aquestes zones mostra un aparent policentrisme, però el desenvolupament dels esdeveniments assenyala que Estats Units suma al seu poder tecnològic, econòmic i polític, la seva força militar en condicions de controlar les més importants àrees de proveïment. En el procés de mundialització creixent, tendeix a aixecar-se aquesta superpotència com a rectora del procés actual, en acord o desacord amb els poders regionals. Aquest és el significat últim del nou Ordre Mundial. Sembla ser que encara no ha arribat l’època de la pau encara que s’hagi dissipat, de moment, l’amenaça de guerra mundial. Explosions localistes, ètniques i religioses; desbordaments socials; migracions i conflictes bèl·lics en àrees restringides, semblen amenaçar la suposada estabilitat actual. D’altra banda, les àrees postergades s’allunyen cada cop més del creixement de les zones econòmicament i tecnològicament accelerades i aquest desfasament relatiu afegeix a l’esquema dificultats addicionals. El cas de l’Amèrica Llatina és exemplar en aquest aspecte ja que, encara que l’economia d’alguns del seus països experimenti un creixement important en els propers anys, la dependència respecte als centres de poder es farà cada cop més notòria.
Mentre creix el poder regional i mundial de les companyies multinacionals, mentre es concentra el capital financer internacional, els sistemes polítics perden autonomia i la legislació s’adequa als dictàmens dels nous poders. Nombroses institucions poden avui ser suplides directament o indirectament pels departaments o fundacions de la Companyia que estan en condicions, en alguns punts, d’assistir al naixement, capacitació, ubicació laboral, matrimoni, esbargiment, informació, seguretat social, jubilació i mort dels seus empleats i els seus fills. El ciutadà ja pot, en certs llocs, esquivar aquells vells tràmits i tendeix a manegar-se amb una targeta de crèdit i, de mica en mica, amb una moneda electrònica en la qual constaran no solament les seves despeses i els seus dipòsits sinó tot tipus d’antecedents significatius i situació actual degudament computada. Per descomptat que tot això allibera ja uns quants d’alentiments i preocupacions secundàries però, aquests avantatges personals serviran també a un sistema de control encobert Al costat del creixement tecnològic i l’acceleració del ritme de vida, la participació política disminueix, el poder de decisió es fa remot i cada cop més intermediat. La família és redueix i explota en parelles cada cop més mòbils i canviants, la comunicació interpersonal es bloqueja, l’amistat desapareix i la competència enverina totes les relacions humanes fins al punt que, desconfiant tots de tots, la sensació d’inseguretat ja no es basa en el fet objectiu de l’augment de la criminalitat, sinó sobretot en un estat d’ànim. S’ha d’afegir que la solidaritat social, de grup i interpersonal desapareix molt ràpidament, que la drogoaddicció i l’alcoholisme fan estralls, que el suïcidi i les malalties mentals tendeixen a incrementar-se perillosament. Per descomptat que a tot arreu existeix una majoria saludable i raonable, però els símptomes de tant desencaix no ens permeten parlar ja d’una societat sana. El paisatge de formació de les noves generacions compta amb tots els elements de crisi que hem esmentat abans i no forma part de la seva vida només la seva capacitació tècnica i laboral, les telenovel·les, les recomanacions dels “opinadors” dels mitjans massius, les declamacions sobre la perfecció del món en què vivim o, per al jovent més afavorit, l’esbargiment de la motocicleta, els viatges, la roba, l’esport, la música i els artefactes electrònics. Aquest problema del paisatge de formació en les noves generacions, amenaça amb obrir enormes esquerdes entre grups de diferents edats, fent palesa una dialèctica generacional virulenta de gran profunditat i d’enorme extensió geogràfica. És clar que s’ha instal·lat en el cim de l’escala de valors el mite del diner i a ell, creixentment, se subordina tot. Un contingent important de la societat no vol sentir parlar d’allò que li recorda l’envelliment i la mort i desqualifica tot tema que es relacioni amb el significat i el sentit de la vida. I hem de reconèixer en això una certa raonabilitat, perquè la reflexió sobre aquests punts no coincideix amb l’escala de valors establerta en el sistema. Són massa greus els símptomes de la crisi per no veure’ls i, malgrat això, alguns diran que és el preu que s’ha de pagar per existir a finals del segle XX. D’altres afirmaran que estem entrant en el millor dels móns. El rerafons que opera en aquestes afirmacions està posat pel moment històric en el qual l’esquema global de situació no ha fet crisi encara que les crisis particulars s’estenguin per tot arreu, però a mesura que els símptomes de descomposició s’accelerin canviarà alhora l’apreciació dels esdeveniments perquè se sentirà la necessitat d’establir noves prioritats i nous projectes de vida.
En el context d’un procés de mundialització creixent s’accelera la informació i augmenta el desplaçament de persones i béns. La tecnologia i el poder econòmic en augment es concentren en empreses cada cop més importants. El mateix fenomen d’acceleració en l’intercanvi, xoca amb les limitacions i l’alentiment que imposen antigues estructures com l’Estat nacional. El resultat és que tendeixen a esborrar-se les fronteres nacionals dins de cada regió. Això porta a que s’hagi d’homogeneïtzar la legislació dels països, no només en matèria de taxes duaneres i documentació personal, sinó en allò que fa a l’adaptació dels seus sistemes productius. El règim laboral i de seguretat social, segueixen la mateixa direcció. Continuats acords entre aquells països mostren que un parlament, un sistema judicial i un executiu comú, donaran major eficàcia i velocitat a la gestió d’aquella regió. La primitiva moneda nacional va cedint el pas a un tipus de signe d’intercanvi regional que evita pèrdues i demores en cada operació de conversió. La crisi de l’Estat nacional és un fet observable no només en aquells països que tendeixen a incloure’s en un mercat regional, sinó en d’altres, les atrotinades economies dels quals, mostren un deteniment relatiu important. A tot arreu s’alcen veus contra les burocràcies anquilosades i es demana la reforma d’aquells esquemes. En punts en què un país s’ha configurat com a resultat recent de particions i annexions o, com a federació artificial, s’aviven antigues rancúnies i diferències localistes , ètniques i religioses. L’Estat tradicional ha de fer front a aquesta situació centrífuga enmig de creixents dificultats econòmiques que qüestionen precisament la seva eficàcia i la seva legitimitat. Fenòmens d’aquests tipus tendeixen a créixer en el centre d’Europa, a l’Est i als Balcans. Aquestes dificultats també es fan més profundes a l’Orient Mitjà, Llevant i Àsia Anterior. A l’Àfrica, en diversos països delimitats artificialment, es comencen a observar els mateixos símptomes. Acompanyant a aquesta descomposició comencen les migracions dels pobles cap a les fronteres que posen en perill l’equilibri de la zona. N’hi haurà prou amb que tingui lloc un important desequilibri a la Xina perquè més d’una regió es vegi afectada directament pel fenomen, considerant a més la inestabilitat actual de l’antiga Unió Soviètica i dels països asiàtics continentals.
Mentrestant s’han configurat centres econòmicament i tecnològicament poderosos que assumeixen caràcter regional: l’Extrem Orient liderat per Japó, Europa i Estats Units. L’enlairament i la influència d’aquestes zones mostra un aparent policentrisme, però el desenvolupament dels esdeveniments assenyala que Estats Units suma al seu poder tecnològic, econòmic i polític, la seva força militar en condicions de controlar les més importants àrees de proveïment. En el procés de mundialització creixent, tendeix a aixecar-se aquesta superpotència com a rectora del procés actual, en acord o desacord amb els poders regionals. Aquest és el significat últim del nou Ordre Mundial. Sembla ser que encara no ha arribat l’època de la pau encara que s’hagi dissipat, de moment, l’amenaça de guerra mundial. Explosions localistes, ètniques i religioses; desbordaments socials; migracions i conflictes bèl·lics en àrees restringides, semblen amenaçar la suposada estabilitat actual. D’altra banda, les àrees postergades s’allunyen cada cop més del creixement de les zones econòmicament i tecnològicament accelerades i aquest desfasament relatiu afegeix a l’esquema dificultats addicionals. El cas de l’Amèrica Llatina és exemplar en aquest aspecte ja que, encara que l’economia d’alguns del seus països experimenti un creixement important en els propers anys, la dependència respecte als centres de poder es farà cada cop més notòria.
Mentre creix el poder regional i mundial de les companyies multinacionals, mentre es concentra el capital financer internacional, els sistemes polítics perden autonomia i la legislació s’adequa als dictàmens dels nous poders. Nombroses institucions poden avui ser suplides directament o indirectament pels departaments o fundacions de la Companyia que estan en condicions, en alguns punts, d’assistir al naixement, capacitació, ubicació laboral, matrimoni, esbargiment, informació, seguretat social, jubilació i mort dels seus empleats i els seus fills. El ciutadà ja pot, en certs llocs, esquivar aquells vells tràmits i tendeix a manegar-se amb una targeta de crèdit i, de mica en mica, amb una moneda electrònica en la qual constaran no solament les seves despeses i els seus dipòsits sinó tot tipus d’antecedents significatius i situació actual degudament computada. Per descomptat que tot això allibera ja uns quants d’alentiments i preocupacions secundàries però, aquests avantatges personals serviran també a un sistema de control encobert Al costat del creixement tecnològic i l’acceleració del ritme de vida, la participació política disminueix, el poder de decisió es fa remot i cada cop més intermediat. La família és redueix i explota en parelles cada cop més mòbils i canviants, la comunicació interpersonal es bloqueja, l’amistat desapareix i la competència enverina totes les relacions humanes fins al punt que, desconfiant tots de tots, la sensació d’inseguretat ja no es basa en el fet objectiu de l’augment de la criminalitat, sinó sobretot en un estat d’ànim. S’ha d’afegir que la solidaritat social, de grup i interpersonal desapareix molt ràpidament, que la drogoaddicció i l’alcoholisme fan estralls, que el suïcidi i les malalties mentals tendeixen a incrementar-se perillosament. Per descomptat que a tot arreu existeix una majoria saludable i raonable, però els símptomes de tant desencaix no ens permeten parlar ja d’una societat sana. El paisatge de formació de les noves generacions compta amb tots els elements de crisi que hem esmentat abans i no forma part de la seva vida només la seva capacitació tècnica i laboral, les telenovel·les, les recomanacions dels “opinadors” dels mitjans massius, les declamacions sobre la perfecció del món en què vivim o, per al jovent més afavorit, l’esbargiment de la motocicleta, els viatges, la roba, l’esport, la música i els artefactes electrònics. Aquest problema del paisatge de formació en les noves generacions, amenaça amb obrir enormes esquerdes entre grups de diferents edats, fent palesa una dialèctica generacional virulenta de gran profunditat i d’enorme extensió geogràfica. És clar que s’ha instal·lat en el cim de l’escala de valors el mite del diner i a ell, creixentment, se subordina tot. Un contingent important de la societat no vol sentir parlar d’allò que li recorda l’envelliment i la mort i desqualifica tot tema que es relacioni amb el significat i el sentit de la vida. I hem de reconèixer en això una certa raonabilitat, perquè la reflexió sobre aquests punts no coincideix amb l’escala de valors establerta en el sistema. Són massa greus els símptomes de la crisi per no veure’ls i, malgrat això, alguns diran que és el preu que s’ha de pagar per existir a finals del segle XX. D’altres afirmaran que estem entrant en el millor dels móns. El rerafons que opera en aquestes afirmacions està posat pel moment històric en el qual l’esquema global de situació no ha fet crisi encara que les crisis particulars s’estenguin per tot arreu, però a mesura que els símptomes de descomposició s’accelerin canviarà alhora l’apreciació dels esdeveniments perquè se sentirà la necessitat d’establir noves prioritats i nous projectes de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada