1.- Hi ha un canvi veloç al món, motoritzat per la revolució tecnològica, que està xocant amb les estructures establertes i amb la formació i els hàbits de vida de societats i individus.
2.- Aquest desfasament genera crisis progressives en tots els camps i no hi ha motiu per suposar que es detindrà sinó, inversament, tendirà a incrementar-se.
3.- L’inesperat dels esdeveniments impedeix preveure quina direcció prendran els fets, les persones que ens envolten i, en definitiva, la nostra pròpia vida.
4.- Moltes de les coses que pensàvem i crèiem ja no ens serveixen. Tampoc estan a la vista solucions que provinguin d’una societat, unes institucions i uns individus que pateixen del mateix mal.
5.- Si decidim treballar per fer front a aquests problemes haurem de donar direcció a la nostra vida buscant coherència entre allò que pensem, sentim i fem. Com que no estem aïllats aquesta coherència haurà d’arribar a la relació amb altres, tractant-los de la manera que volem per a nosaltres. Aquestes dues propostes no poden ser acomplertes rigorosament, però constitueixen la direcció que necessitem sobretot si les prenem com a referències permanents i hi aprofundim.
6.- Vivim en relació immediata amb altres i és en aquest medi on hem d’actuar per donar direcció favorable a la nostra situació: aquesta no és una qüestió psicològica, una qüestió que pugui arreglar-se en el cap aïllat dels individus, aquest és un tema relacionat amb la situació que es viu.
7.- Essent conseqüents amb les propostes que tractem de portar endavant, arribarem a la conclusió que allò que és positiu per a nosaltres i el nostre medi immediat ha de ser ampliat a tota la societat. Al costat d’altres que coincideixen en la mateixa direcció implementarem els mitjans més adequats perquè una nova solidaritat trobi el seu rumb. Per això, encara que actuant tan específicament en el nostre medi immediat, no perdrem de vista una situació global que afecta tots els éssers humans i que requereix de la nostra ajuda així com nosaltres necessitem l’ajut dels altres.
8.- Els canvis inesperats ens porten a plantejar seriosament la necessitat de direccionar la nostra vida.
9.- La coherència no comença i acaba en un mateix sinó que està relacionada amb un medi, amb altres persones. La solidaritat és un aspecte de la coherència personal.
10.- La proporció en les accions consisteix en establir prioritats de vida i operar en base a elles evitant que es desequilibrin.
11.- L’oportunitat de l’accionar té en compte retrocedir davant d’una gran força i avançar amb resolució quan aquesta es debilita. Aquesta idea és important als efectes de produir canvis en la direcció de la vida si estem sotmesos a la contradicció.
12.- És tan inconvenient la desadaptació en un medi sobre el que no podem canviar res, com l’adaptació decreixent en la qual ens limitem a acceptar les condicions establertes. L’adaptació creixent consisteix en l’augment de la nostra influència en el medi i en direcció coherent.
divendres, 29 de juny del 2007
dijous, 28 de juny del 2007
CARACTERÍSTIQUES DE LA CRISI
Comentarem la crisi de l’Estat nacional, la crisi de regionalització i mundialització i la crisi de la societat, el grup i l’individu.
En el context d’un procés de mundialització creixent s’accelera la informació i augmenta el desplaçament de persones i béns. La tecnologia i el poder econòmic en augment es concentren en empreses cada cop més importants. El mateix fenomen d’acceleració en l’intercanvi, xoca amb les limitacions i l’alentiment que imposen antigues estructures com l’Estat nacional. El resultat és que tendeixen a esborrar-se les fronteres nacionals dins de cada regió. Això porta a que s’hagi d’homogeneïtzar la legislació dels països, no només en matèria de taxes duaneres i documentació personal, sinó en allò que fa a l’adaptació dels seus sistemes productius. El règim laboral i de seguretat social, segueixen la mateixa direcció. Continuats acords entre aquells països mostren que un parlament, un sistema judicial i un executiu comú, donaran major eficàcia i velocitat a la gestió d’aquella regió. La primitiva moneda nacional va cedint el pas a un tipus de signe d’intercanvi regional que evita pèrdues i demores en cada operació de conversió. La crisi de l’Estat nacional és un fet observable no només en aquells països que tendeixen a incloure’s en un mercat regional, sinó en d’altres, les atrotinades economies dels quals, mostren un deteniment relatiu important. A tot arreu s’alcen veus contra les burocràcies anquilosades i es demana la reforma d’aquells esquemes. En punts en què un país s’ha configurat com a resultat recent de particions i annexions o, com a federació artificial, s’aviven antigues rancúnies i diferències localistes , ètniques i religioses. L’Estat tradicional ha de fer front a aquesta situació centrífuga enmig de creixents dificultats econòmiques que qüestionen precisament la seva eficàcia i la seva legitimitat. Fenòmens d’aquests tipus tendeixen a créixer en el centre d’Europa, a l’Est i als Balcans. Aquestes dificultats també es fan més profundes a l’Orient Mitjà, Llevant i Àsia Anterior. A l’Àfrica, en diversos països delimitats artificialment, es comencen a observar els mateixos símptomes. Acompanyant a aquesta descomposició comencen les migracions dels pobles cap a les fronteres que posen en perill l’equilibri de la zona. N’hi haurà prou amb que tingui lloc un important desequilibri a la Xina perquè més d’una regió es vegi afectada directament pel fenomen, considerant a més la inestabilitat actual de l’antiga Unió Soviètica i dels països asiàtics continentals.
Mentrestant s’han configurat centres econòmicament i tecnològicament poderosos que assumeixen caràcter regional: l’Extrem Orient liderat per Japó, Europa i Estats Units. L’enlairament i la influència d’aquestes zones mostra un aparent policentrisme, però el desenvolupament dels esdeveniments assenyala que Estats Units suma al seu poder tecnològic, econòmic i polític, la seva força militar en condicions de controlar les més importants àrees de proveïment. En el procés de mundialització creixent, tendeix a aixecar-se aquesta superpotència com a rectora del procés actual, en acord o desacord amb els poders regionals. Aquest és el significat últim del nou Ordre Mundial. Sembla ser que encara no ha arribat l’època de la pau encara que s’hagi dissipat, de moment, l’amenaça de guerra mundial. Explosions localistes, ètniques i religioses; desbordaments socials; migracions i conflictes bèl·lics en àrees restringides, semblen amenaçar la suposada estabilitat actual. D’altra banda, les àrees postergades s’allunyen cada cop més del creixement de les zones econòmicament i tecnològicament accelerades i aquest desfasament relatiu afegeix a l’esquema dificultats addicionals. El cas de l’Amèrica Llatina és exemplar en aquest aspecte ja que, encara que l’economia d’alguns del seus països experimenti un creixement important en els propers anys, la dependència respecte als centres de poder es farà cada cop més notòria.
Mentre creix el poder regional i mundial de les companyies multinacionals, mentre es concentra el capital financer internacional, els sistemes polítics perden autonomia i la legislació s’adequa als dictàmens dels nous poders. Nombroses institucions poden avui ser suplides directament o indirectament pels departaments o fundacions de la Companyia que estan en condicions, en alguns punts, d’assistir al naixement, capacitació, ubicació laboral, matrimoni, esbargiment, informació, seguretat social, jubilació i mort dels seus empleats i els seus fills. El ciutadà ja pot, en certs llocs, esquivar aquells vells tràmits i tendeix a manegar-se amb una targeta de crèdit i, de mica en mica, amb una moneda electrònica en la qual constaran no solament les seves despeses i els seus dipòsits sinó tot tipus d’antecedents significatius i situació actual degudament computada. Per descomptat que tot això allibera ja uns quants d’alentiments i preocupacions secundàries però, aquests avantatges personals serviran també a un sistema de control encobert Al costat del creixement tecnològic i l’acceleració del ritme de vida, la participació política disminueix, el poder de decisió es fa remot i cada cop més intermediat. La família és redueix i explota en parelles cada cop més mòbils i canviants, la comunicació interpersonal es bloqueja, l’amistat desapareix i la competència enverina totes les relacions humanes fins al punt que, desconfiant tots de tots, la sensació d’inseguretat ja no es basa en el fet objectiu de l’augment de la criminalitat, sinó sobretot en un estat d’ànim. S’ha d’afegir que la solidaritat social, de grup i interpersonal desapareix molt ràpidament, que la drogoaddicció i l’alcoholisme fan estralls, que el suïcidi i les malalties mentals tendeixen a incrementar-se perillosament. Per descomptat que a tot arreu existeix una majoria saludable i raonable, però els símptomes de tant desencaix no ens permeten parlar ja d’una societat sana. El paisatge de formació de les noves generacions compta amb tots els elements de crisi que hem esmentat abans i no forma part de la seva vida només la seva capacitació tècnica i laboral, les telenovel·les, les recomanacions dels “opinadors” dels mitjans massius, les declamacions sobre la perfecció del món en què vivim o, per al jovent més afavorit, l’esbargiment de la motocicleta, els viatges, la roba, l’esport, la música i els artefactes electrònics. Aquest problema del paisatge de formació en les noves generacions, amenaça amb obrir enormes esquerdes entre grups de diferents edats, fent palesa una dialèctica generacional virulenta de gran profunditat i d’enorme extensió geogràfica. És clar que s’ha instal·lat en el cim de l’escala de valors el mite del diner i a ell, creixentment, se subordina tot. Un contingent important de la societat no vol sentir parlar d’allò que li recorda l’envelliment i la mort i desqualifica tot tema que es relacioni amb el significat i el sentit de la vida. I hem de reconèixer en això una certa raonabilitat, perquè la reflexió sobre aquests punts no coincideix amb l’escala de valors establerta en el sistema. Són massa greus els símptomes de la crisi per no veure’ls i, malgrat això, alguns diran que és el preu que s’ha de pagar per existir a finals del segle XX. D’altres afirmaran que estem entrant en el millor dels móns. El rerafons que opera en aquestes afirmacions està posat pel moment històric en el qual l’esquema global de situació no ha fet crisi encara que les crisis particulars s’estenguin per tot arreu, però a mesura que els símptomes de descomposició s’accelerin canviarà alhora l’apreciació dels esdeveniments perquè se sentirà la necessitat d’establir noves prioritats i nous projectes de vida.
En el context d’un procés de mundialització creixent s’accelera la informació i augmenta el desplaçament de persones i béns. La tecnologia i el poder econòmic en augment es concentren en empreses cada cop més importants. El mateix fenomen d’acceleració en l’intercanvi, xoca amb les limitacions i l’alentiment que imposen antigues estructures com l’Estat nacional. El resultat és que tendeixen a esborrar-se les fronteres nacionals dins de cada regió. Això porta a que s’hagi d’homogeneïtzar la legislació dels països, no només en matèria de taxes duaneres i documentació personal, sinó en allò que fa a l’adaptació dels seus sistemes productius. El règim laboral i de seguretat social, segueixen la mateixa direcció. Continuats acords entre aquells països mostren que un parlament, un sistema judicial i un executiu comú, donaran major eficàcia i velocitat a la gestió d’aquella regió. La primitiva moneda nacional va cedint el pas a un tipus de signe d’intercanvi regional que evita pèrdues i demores en cada operació de conversió. La crisi de l’Estat nacional és un fet observable no només en aquells països que tendeixen a incloure’s en un mercat regional, sinó en d’altres, les atrotinades economies dels quals, mostren un deteniment relatiu important. A tot arreu s’alcen veus contra les burocràcies anquilosades i es demana la reforma d’aquells esquemes. En punts en què un país s’ha configurat com a resultat recent de particions i annexions o, com a federació artificial, s’aviven antigues rancúnies i diferències localistes , ètniques i religioses. L’Estat tradicional ha de fer front a aquesta situació centrífuga enmig de creixents dificultats econòmiques que qüestionen precisament la seva eficàcia i la seva legitimitat. Fenòmens d’aquests tipus tendeixen a créixer en el centre d’Europa, a l’Est i als Balcans. Aquestes dificultats també es fan més profundes a l’Orient Mitjà, Llevant i Àsia Anterior. A l’Àfrica, en diversos països delimitats artificialment, es comencen a observar els mateixos símptomes. Acompanyant a aquesta descomposició comencen les migracions dels pobles cap a les fronteres que posen en perill l’equilibri de la zona. N’hi haurà prou amb que tingui lloc un important desequilibri a la Xina perquè més d’una regió es vegi afectada directament pel fenomen, considerant a més la inestabilitat actual de l’antiga Unió Soviètica i dels països asiàtics continentals.
Mentrestant s’han configurat centres econòmicament i tecnològicament poderosos que assumeixen caràcter regional: l’Extrem Orient liderat per Japó, Europa i Estats Units. L’enlairament i la influència d’aquestes zones mostra un aparent policentrisme, però el desenvolupament dels esdeveniments assenyala que Estats Units suma al seu poder tecnològic, econòmic i polític, la seva força militar en condicions de controlar les més importants àrees de proveïment. En el procés de mundialització creixent, tendeix a aixecar-se aquesta superpotència com a rectora del procés actual, en acord o desacord amb els poders regionals. Aquest és el significat últim del nou Ordre Mundial. Sembla ser que encara no ha arribat l’època de la pau encara que s’hagi dissipat, de moment, l’amenaça de guerra mundial. Explosions localistes, ètniques i religioses; desbordaments socials; migracions i conflictes bèl·lics en àrees restringides, semblen amenaçar la suposada estabilitat actual. D’altra banda, les àrees postergades s’allunyen cada cop més del creixement de les zones econòmicament i tecnològicament accelerades i aquest desfasament relatiu afegeix a l’esquema dificultats addicionals. El cas de l’Amèrica Llatina és exemplar en aquest aspecte ja que, encara que l’economia d’alguns del seus països experimenti un creixement important en els propers anys, la dependència respecte als centres de poder es farà cada cop més notòria.
Mentre creix el poder regional i mundial de les companyies multinacionals, mentre es concentra el capital financer internacional, els sistemes polítics perden autonomia i la legislació s’adequa als dictàmens dels nous poders. Nombroses institucions poden avui ser suplides directament o indirectament pels departaments o fundacions de la Companyia que estan en condicions, en alguns punts, d’assistir al naixement, capacitació, ubicació laboral, matrimoni, esbargiment, informació, seguretat social, jubilació i mort dels seus empleats i els seus fills. El ciutadà ja pot, en certs llocs, esquivar aquells vells tràmits i tendeix a manegar-se amb una targeta de crèdit i, de mica en mica, amb una moneda electrònica en la qual constaran no solament les seves despeses i els seus dipòsits sinó tot tipus d’antecedents significatius i situació actual degudament computada. Per descomptat que tot això allibera ja uns quants d’alentiments i preocupacions secundàries però, aquests avantatges personals serviran també a un sistema de control encobert Al costat del creixement tecnològic i l’acceleració del ritme de vida, la participació política disminueix, el poder de decisió es fa remot i cada cop més intermediat. La família és redueix i explota en parelles cada cop més mòbils i canviants, la comunicació interpersonal es bloqueja, l’amistat desapareix i la competència enverina totes les relacions humanes fins al punt que, desconfiant tots de tots, la sensació d’inseguretat ja no es basa en el fet objectiu de l’augment de la criminalitat, sinó sobretot en un estat d’ànim. S’ha d’afegir que la solidaritat social, de grup i interpersonal desapareix molt ràpidament, que la drogoaddicció i l’alcoholisme fan estralls, que el suïcidi i les malalties mentals tendeixen a incrementar-se perillosament. Per descomptat que a tot arreu existeix una majoria saludable i raonable, però els símptomes de tant desencaix no ens permeten parlar ja d’una societat sana. El paisatge de formació de les noves generacions compta amb tots els elements de crisi que hem esmentat abans i no forma part de la seva vida només la seva capacitació tècnica i laboral, les telenovel·les, les recomanacions dels “opinadors” dels mitjans massius, les declamacions sobre la perfecció del món en què vivim o, per al jovent més afavorit, l’esbargiment de la motocicleta, els viatges, la roba, l’esport, la música i els artefactes electrònics. Aquest problema del paisatge de formació en les noves generacions, amenaça amb obrir enormes esquerdes entre grups de diferents edats, fent palesa una dialèctica generacional virulenta de gran profunditat i d’enorme extensió geogràfica. És clar que s’ha instal·lat en el cim de l’escala de valors el mite del diner i a ell, creixentment, se subordina tot. Un contingent important de la societat no vol sentir parlar d’allò que li recorda l’envelliment i la mort i desqualifica tot tema que es relacioni amb el significat i el sentit de la vida. I hem de reconèixer en això una certa raonabilitat, perquè la reflexió sobre aquests punts no coincideix amb l’escala de valors establerta en el sistema. Són massa greus els símptomes de la crisi per no veure’ls i, malgrat això, alguns diran que és el preu que s’ha de pagar per existir a finals del segle XX. D’altres afirmaran que estem entrant en el millor dels móns. El rerafons que opera en aquestes afirmacions està posat pel moment històric en el qual l’esquema global de situació no ha fet crisi encara que les crisis particulars s’estenguin per tot arreu, però a mesura que els símptomes de descomposició s’accelerin canviarà alhora l’apreciació dels esdeveniments perquè se sentirà la necessitat d’establir noves prioritats i nous projectes de vida.
dimecres, 6 de juny del 2007
L’evolució social
Donada la situació actual i l’alternativa que es presenta per l’assoliment d’un món millor, cal reflexionar breument entorn a aquesta possibilitat. En efecte, s’han realitzat nombroses proves econòmiques que han presentat resultats irregulars i sobre això se’ns diu que el nou experiment és l’única solució als problemes fonamentals. Tot i això, no arribem a comprendre alguns aspectes d’aquesta proposta. En primer lloc apareix el tema de les lleis econòmiques. Sembla ser que existirien certs mecanismes, com en la natura, que en jugar lliurement regularien l’evolució social. Tenim dificultats per acceptar que qualsevol procés humà i, per descomptat el procés econòmic, siguin del mateix ordre que els processos naturals. Creiem, contràriament, que les activitats humanes són no-naturals, són intencionals, socials i històriques; fenòmens, aquests, que no existeixen ni en la natura en general ni en les espècies animals. Tractant-se doncs d’intencions i d’interessos, tampoc hi ha motiu per suposar que els sectors que detenten el benestar estiguin preocupats per superar les dificultats d’altres menys afavorits. En segon lloc, l’explicació que se’ns dóna respecte a que sempre hi va haver grans diferències econòmiques entre uns quants i les majories i que, malgrat això, les societats han progressat, ens sembla insuficient. La història ens ensenya que els pobles avançaren reclamant els seus drets enfront dels poders establerts. El progrés social no s’ha produït perquè la riquesa acumulada per un sector després s’hagi desbordat automàticament “cap avall”. En tercer lloc, presentar com a model determinats països que operant amb aquesta suposada economia lliure, avui tenen un bon nivell de vida, sembla un excés. Aquests països realitzaren guerres d’expansió sobre altres, imposaren el colonialisme, el neocolonialisme i la partició de nacions i regions; recaptaren en base a la discriminació i la violència i, finalment, absorbiren ma d’obra barata, alhora que imposaren termes d’intercanvi desfavorables per a les economies més dèbils. Podrà argumentar-se que aquells eren els procediments que s’entenien com a “bons negocis”. Però si s’afirma això, no podrà sostenir-se que el desenvolupament esmentat sigui independent d’un tipus especial de relació amb altres pobles. En quart lloc, se’ns parla de l’avenç científic i tècnic i de la iniciativa que es desenvolupa en una economia “lliure”. Quant a l’avenç científic i tècnic s’ha de saber que aquest opera des que l’home va inventar la maça, la palanca, el foc, etcètera, en una acumulació històrica que no sembla haver-se ocupat molt de les lleis del mercat. Si, en canvi, es vol dir que les economies abundants, succionen talents, paguen equipament i investigació i que, finalment, són motivadores per a una millor remuneració, direm que això és així des d’èpoques mil·lenàries i que tampoc és degut a un tipus especial d’economia sinó senzillament a que en aquell lloc existeixen recursos suficients amb independència de l’origen de l’esmentada potencialitat econòmica. En cinquè lloc, queda l’expedient d’explicar el progrés d’aquestes comunitats per l’intangible “do” natural d’especials talents, virtuts cíviques, laboriositat, organització i coses per l’estil. Aquest ja no és un argument, sinó una declaració devocional en la qual s’escamoteja la realitat social i històrica que explica com s’han format aquests pobles.
És clar que tenim molt desconeixement per comprendre com és que amb aquests antecedents històrics podrà sostenir-se aquest esquema en el futur immediat, però això forma part d’una altra discussió, la discussió entorn a si existeix realment tal economia lliure de mercat, o si es tracta de proteccionismes i dirigismes encoberts que, de sobte, obren determinades vàlvules allà on se senten dominant una situació i en tanquen d’altres en cas contrari. Si això és així, tot el que s’afegeixi com una promesa d’avenç quedarà reservat només a l’explosió i difusió de la ciència i de la tecnologia independentment del suposat automatisme de les lleis econòmiques.
És clar que tenim molt desconeixement per comprendre com és que amb aquests antecedents històrics podrà sostenir-se aquest esquema en el futur immediat, però això forma part d’una altra discussió, la discussió entorn a si existeix realment tal economia lliure de mercat, o si es tracta de proteccionismes i dirigismes encoberts que, de sobte, obren determinades vàlvules allà on se senten dominant una situació i en tanquen d’altres en cas contrari. Si això és així, tot el que s’afegeixi com una promesa d’avenç quedarà reservat només a l’explosió i difusió de la ciència i de la tecnologia independentment del suposat automatisme de les lleis econòmiques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
