La violència, l’estat i la concentració de poder

L’ésser humà per la seva obertura i llibertat per escollir entre situacions, diferir respostes i imaginar el seu futur, pot també negar-se a si mateix, negar aspectes del cos, negar-lo completament com en el suïcidi, o negar a altres. Aquesta llibertat ha permès que alguns s’apropiïn il·legítimament del tot social, és a dir, que neguin la llibertat i la intencionalitat d’altres, reduint-los a pròtesis, a instruments de les seves intencions. Allà es troba l’essència de la discriminació, essent la seva metodologia la violència física, econòmica, racial i religiosa. La violència pot instaurar-se i perpetuar-se gràcies al maneig de l’aparell de regulació i control social, això és: l’Estat. En conseqüència, l’organització social requereix d’un tipus avançat de coordinació deslliurada de tota concentració de poder, sigui aquesta privada o estatal. Quan es pretén que la privatització de totes les àrees econòmiques posa a la societat fora de perill del poder estatal s’oculta que el veritable problema està en el monopoli o oligopoli que trasllada el poder de mans estatals a mans d’un Paraestat manegat no ja per una minoria burocràtica, sinó per una minoria particular que augmenta el procés de concentració

Les diverses estructures socials, des de les més primitives a les més sofisticades, tendeixen a la concentració progressiva fins que s’immobilitzen i comença la seva etapa de dissolució de la qual arrenquen nous processos de reorganització en un nivell més alt que l’anterior. Des de el principi de la història, la societat apunta cap a la mundialització i així s’arribarà a una època de màxima concentració de poder arbitrari amb característiques d’imperi mundial sense ja més possibilitats de major expansió. El col·lapse del sistema global, tindrà lloc per la lògica de la dinàmica estructural de tot sistema tancat en el que, necessàriament, tendeix a augmentar el desordre. Però així com el procés de les estructures tendeix a la mundialització, el procés d’humanització tendeix a l’obertura de l’ésser humà, a la superació de l’Estat i del Paraestat; tendeix a la descentralització a favor d’una coordinació superior entre particularitats socials autònomes. Que tot acabi en un caos i un re inici de la civilització, o comenci una etapa d’humanització progressiva ja no dependrà d’inexorables designis mecànics sinó de la intenció dels individus i els pobles, del seu compromís amb el canvi del món i d’una ètica de la llibertat que per definició no podrà ser imposada. I s’haurà d’aspirar no ja a una democràcia formal manegada com fins ara pels interessos de les faccions sinó a una democràcia real en què la participació directa pugui realitzar-se instantàniament gràcies a la tecnologia de comunicació, ara per ara en condicions de fer-ho.