1.- Hi ha un canvi veloç al món, motoritzat per la revolució tecnològica, que està xocant amb les estructures establertes i amb la formació i els hàbits de vida de societats i individus.
2.- Aquest desfasament genera crisis progressives en tots els camps i no hi ha motiu per suposar que es detindrà sinó, inversament, tendirà a incrementar-se.
3.- L’inesperat dels esdeveniments impedeix preveure quina direcció prendran els fets, les persones que ens envolten i, en definitiva, la nostra pròpia vida.
4.- Moltes de les coses que pensàvem i crèiem ja no ens serveixen. Tampoc estan a la vista solucions que provinguin d’una societat, unes institucions i uns individus que pateixen del mateix mal.
5.- Si decidim treballar per fer front a aquests problemes haurem de donar direcció a la nostra vida buscant coherència entre allò que pensem, sentim i fem. Com que no estem aïllats aquesta coherència haurà d’arribar a la relació amb altres, tractant-los de la manera que volem per a nosaltres. Aquestes dues propostes no poden ser acomplertes rigorosament, però constitueixen la direcció que necessitem sobretot si les prenem com a referències permanents i hi aprofundim.
6.- Vivim en relació immediata amb altres i és en aquest medi on hem d’actuar per donar direcció favorable a la nostra situació: aquesta no és una qüestió psicològica, una qüestió que pugui arreglar-se en el cap aïllat dels individus, aquest és un tema relacionat amb la situació que es viu.
7.- Essent conseqüents amb les propostes que tractem de portar endavant, arribarem a la conclusió que allò que és positiu per a nosaltres i el nostre medi immediat ha de ser ampliat a tota la societat. Al costat d’altres que coincideixen en la mateixa direcció implementarem els mitjans més adequats perquè una nova solidaritat trobi el seu rumb. Per això, encara que actuant tan específicament en el nostre medi immediat, no perdrem de vista una situació global que afecta tots els éssers humans i que requereix de la nostra ajuda així com nosaltres necessitem l’ajut dels altres.
8.- Els canvis inesperats ens porten a plantejar seriosament la necessitat de direccionar la nostra vida.
9.- La coherència no comença i acaba en un mateix sinó que està relacionada amb un medi, amb altres persones. La solidaritat és un aspecte de la coherència personal.
10.- La proporció en les accions consisteix en establir prioritats de vida i operar en base a elles evitant que es desequilibrin.
11.- L’oportunitat de l’accionar té en compte retrocedir davant d’una gran força i avançar amb resolució quan aquesta es debilita. Aquesta idea és important als efectes de produir canvis en la direcció de la vida si estem sotmesos a la contradicció.
12.- És tan inconvenient la desadaptació en un medi sobre el que no podem canviar res, com l’adaptació decreixent en la qual ens limitem a acceptar les condicions establertes. L’adaptació creixent consisteix en l’augment de la nostra influència en el medi i en direcció coherent.
divendres, 29 de juny del 2007
dijous, 28 de juny del 2007
CARACTERÍSTIQUES DE LA CRISI
Comentarem la crisi de l’Estat nacional, la crisi de regionalització i mundialització i la crisi de la societat, el grup i l’individu.
En el context d’un procés de mundialització creixent s’accelera la informació i augmenta el desplaçament de persones i béns. La tecnologia i el poder econòmic en augment es concentren en empreses cada cop més importants. El mateix fenomen d’acceleració en l’intercanvi, xoca amb les limitacions i l’alentiment que imposen antigues estructures com l’Estat nacional. El resultat és que tendeixen a esborrar-se les fronteres nacionals dins de cada regió. Això porta a que s’hagi d’homogeneïtzar la legislació dels països, no només en matèria de taxes duaneres i documentació personal, sinó en allò que fa a l’adaptació dels seus sistemes productius. El règim laboral i de seguretat social, segueixen la mateixa direcció. Continuats acords entre aquells països mostren que un parlament, un sistema judicial i un executiu comú, donaran major eficàcia i velocitat a la gestió d’aquella regió. La primitiva moneda nacional va cedint el pas a un tipus de signe d’intercanvi regional que evita pèrdues i demores en cada operació de conversió. La crisi de l’Estat nacional és un fet observable no només en aquells països que tendeixen a incloure’s en un mercat regional, sinó en d’altres, les atrotinades economies dels quals, mostren un deteniment relatiu important. A tot arreu s’alcen veus contra les burocràcies anquilosades i es demana la reforma d’aquells esquemes. En punts en què un país s’ha configurat com a resultat recent de particions i annexions o, com a federació artificial, s’aviven antigues rancúnies i diferències localistes , ètniques i religioses. L’Estat tradicional ha de fer front a aquesta situació centrífuga enmig de creixents dificultats econòmiques que qüestionen precisament la seva eficàcia i la seva legitimitat. Fenòmens d’aquests tipus tendeixen a créixer en el centre d’Europa, a l’Est i als Balcans. Aquestes dificultats també es fan més profundes a l’Orient Mitjà, Llevant i Àsia Anterior. A l’Àfrica, en diversos països delimitats artificialment, es comencen a observar els mateixos símptomes. Acompanyant a aquesta descomposició comencen les migracions dels pobles cap a les fronteres que posen en perill l’equilibri de la zona. N’hi haurà prou amb que tingui lloc un important desequilibri a la Xina perquè més d’una regió es vegi afectada directament pel fenomen, considerant a més la inestabilitat actual de l’antiga Unió Soviètica i dels països asiàtics continentals.
Mentrestant s’han configurat centres econòmicament i tecnològicament poderosos que assumeixen caràcter regional: l’Extrem Orient liderat per Japó, Europa i Estats Units. L’enlairament i la influència d’aquestes zones mostra un aparent policentrisme, però el desenvolupament dels esdeveniments assenyala que Estats Units suma al seu poder tecnològic, econòmic i polític, la seva força militar en condicions de controlar les més importants àrees de proveïment. En el procés de mundialització creixent, tendeix a aixecar-se aquesta superpotència com a rectora del procés actual, en acord o desacord amb els poders regionals. Aquest és el significat últim del nou Ordre Mundial. Sembla ser que encara no ha arribat l’època de la pau encara que s’hagi dissipat, de moment, l’amenaça de guerra mundial. Explosions localistes, ètniques i religioses; desbordaments socials; migracions i conflictes bèl·lics en àrees restringides, semblen amenaçar la suposada estabilitat actual. D’altra banda, les àrees postergades s’allunyen cada cop més del creixement de les zones econòmicament i tecnològicament accelerades i aquest desfasament relatiu afegeix a l’esquema dificultats addicionals. El cas de l’Amèrica Llatina és exemplar en aquest aspecte ja que, encara que l’economia d’alguns del seus països experimenti un creixement important en els propers anys, la dependència respecte als centres de poder es farà cada cop més notòria.
Mentre creix el poder regional i mundial de les companyies multinacionals, mentre es concentra el capital financer internacional, els sistemes polítics perden autonomia i la legislació s’adequa als dictàmens dels nous poders. Nombroses institucions poden avui ser suplides directament o indirectament pels departaments o fundacions de la Companyia que estan en condicions, en alguns punts, d’assistir al naixement, capacitació, ubicació laboral, matrimoni, esbargiment, informació, seguretat social, jubilació i mort dels seus empleats i els seus fills. El ciutadà ja pot, en certs llocs, esquivar aquells vells tràmits i tendeix a manegar-se amb una targeta de crèdit i, de mica en mica, amb una moneda electrònica en la qual constaran no solament les seves despeses i els seus dipòsits sinó tot tipus d’antecedents significatius i situació actual degudament computada. Per descomptat que tot això allibera ja uns quants d’alentiments i preocupacions secundàries però, aquests avantatges personals serviran també a un sistema de control encobert Al costat del creixement tecnològic i l’acceleració del ritme de vida, la participació política disminueix, el poder de decisió es fa remot i cada cop més intermediat. La família és redueix i explota en parelles cada cop més mòbils i canviants, la comunicació interpersonal es bloqueja, l’amistat desapareix i la competència enverina totes les relacions humanes fins al punt que, desconfiant tots de tots, la sensació d’inseguretat ja no es basa en el fet objectiu de l’augment de la criminalitat, sinó sobretot en un estat d’ànim. S’ha d’afegir que la solidaritat social, de grup i interpersonal desapareix molt ràpidament, que la drogoaddicció i l’alcoholisme fan estralls, que el suïcidi i les malalties mentals tendeixen a incrementar-se perillosament. Per descomptat que a tot arreu existeix una majoria saludable i raonable, però els símptomes de tant desencaix no ens permeten parlar ja d’una societat sana. El paisatge de formació de les noves generacions compta amb tots els elements de crisi que hem esmentat abans i no forma part de la seva vida només la seva capacitació tècnica i laboral, les telenovel·les, les recomanacions dels “opinadors” dels mitjans massius, les declamacions sobre la perfecció del món en què vivim o, per al jovent més afavorit, l’esbargiment de la motocicleta, els viatges, la roba, l’esport, la música i els artefactes electrònics. Aquest problema del paisatge de formació en les noves generacions, amenaça amb obrir enormes esquerdes entre grups de diferents edats, fent palesa una dialèctica generacional virulenta de gran profunditat i d’enorme extensió geogràfica. És clar que s’ha instal·lat en el cim de l’escala de valors el mite del diner i a ell, creixentment, se subordina tot. Un contingent important de la societat no vol sentir parlar d’allò que li recorda l’envelliment i la mort i desqualifica tot tema que es relacioni amb el significat i el sentit de la vida. I hem de reconèixer en això una certa raonabilitat, perquè la reflexió sobre aquests punts no coincideix amb l’escala de valors establerta en el sistema. Són massa greus els símptomes de la crisi per no veure’ls i, malgrat això, alguns diran que és el preu que s’ha de pagar per existir a finals del segle XX. D’altres afirmaran que estem entrant en el millor dels móns. El rerafons que opera en aquestes afirmacions està posat pel moment històric en el qual l’esquema global de situació no ha fet crisi encara que les crisis particulars s’estenguin per tot arreu, però a mesura que els símptomes de descomposició s’accelerin canviarà alhora l’apreciació dels esdeveniments perquè se sentirà la necessitat d’establir noves prioritats i nous projectes de vida.
En el context d’un procés de mundialització creixent s’accelera la informació i augmenta el desplaçament de persones i béns. La tecnologia i el poder econòmic en augment es concentren en empreses cada cop més importants. El mateix fenomen d’acceleració en l’intercanvi, xoca amb les limitacions i l’alentiment que imposen antigues estructures com l’Estat nacional. El resultat és que tendeixen a esborrar-se les fronteres nacionals dins de cada regió. Això porta a que s’hagi d’homogeneïtzar la legislació dels països, no només en matèria de taxes duaneres i documentació personal, sinó en allò que fa a l’adaptació dels seus sistemes productius. El règim laboral i de seguretat social, segueixen la mateixa direcció. Continuats acords entre aquells països mostren que un parlament, un sistema judicial i un executiu comú, donaran major eficàcia i velocitat a la gestió d’aquella regió. La primitiva moneda nacional va cedint el pas a un tipus de signe d’intercanvi regional que evita pèrdues i demores en cada operació de conversió. La crisi de l’Estat nacional és un fet observable no només en aquells països que tendeixen a incloure’s en un mercat regional, sinó en d’altres, les atrotinades economies dels quals, mostren un deteniment relatiu important. A tot arreu s’alcen veus contra les burocràcies anquilosades i es demana la reforma d’aquells esquemes. En punts en què un país s’ha configurat com a resultat recent de particions i annexions o, com a federació artificial, s’aviven antigues rancúnies i diferències localistes , ètniques i religioses. L’Estat tradicional ha de fer front a aquesta situació centrífuga enmig de creixents dificultats econòmiques que qüestionen precisament la seva eficàcia i la seva legitimitat. Fenòmens d’aquests tipus tendeixen a créixer en el centre d’Europa, a l’Est i als Balcans. Aquestes dificultats també es fan més profundes a l’Orient Mitjà, Llevant i Àsia Anterior. A l’Àfrica, en diversos països delimitats artificialment, es comencen a observar els mateixos símptomes. Acompanyant a aquesta descomposició comencen les migracions dels pobles cap a les fronteres que posen en perill l’equilibri de la zona. N’hi haurà prou amb que tingui lloc un important desequilibri a la Xina perquè més d’una regió es vegi afectada directament pel fenomen, considerant a més la inestabilitat actual de l’antiga Unió Soviètica i dels països asiàtics continentals.
Mentrestant s’han configurat centres econòmicament i tecnològicament poderosos que assumeixen caràcter regional: l’Extrem Orient liderat per Japó, Europa i Estats Units. L’enlairament i la influència d’aquestes zones mostra un aparent policentrisme, però el desenvolupament dels esdeveniments assenyala que Estats Units suma al seu poder tecnològic, econòmic i polític, la seva força militar en condicions de controlar les més importants àrees de proveïment. En el procés de mundialització creixent, tendeix a aixecar-se aquesta superpotència com a rectora del procés actual, en acord o desacord amb els poders regionals. Aquest és el significat últim del nou Ordre Mundial. Sembla ser que encara no ha arribat l’època de la pau encara que s’hagi dissipat, de moment, l’amenaça de guerra mundial. Explosions localistes, ètniques i religioses; desbordaments socials; migracions i conflictes bèl·lics en àrees restringides, semblen amenaçar la suposada estabilitat actual. D’altra banda, les àrees postergades s’allunyen cada cop més del creixement de les zones econòmicament i tecnològicament accelerades i aquest desfasament relatiu afegeix a l’esquema dificultats addicionals. El cas de l’Amèrica Llatina és exemplar en aquest aspecte ja que, encara que l’economia d’alguns del seus països experimenti un creixement important en els propers anys, la dependència respecte als centres de poder es farà cada cop més notòria.
Mentre creix el poder regional i mundial de les companyies multinacionals, mentre es concentra el capital financer internacional, els sistemes polítics perden autonomia i la legislació s’adequa als dictàmens dels nous poders. Nombroses institucions poden avui ser suplides directament o indirectament pels departaments o fundacions de la Companyia que estan en condicions, en alguns punts, d’assistir al naixement, capacitació, ubicació laboral, matrimoni, esbargiment, informació, seguretat social, jubilació i mort dels seus empleats i els seus fills. El ciutadà ja pot, en certs llocs, esquivar aquells vells tràmits i tendeix a manegar-se amb una targeta de crèdit i, de mica en mica, amb una moneda electrònica en la qual constaran no solament les seves despeses i els seus dipòsits sinó tot tipus d’antecedents significatius i situació actual degudament computada. Per descomptat que tot això allibera ja uns quants d’alentiments i preocupacions secundàries però, aquests avantatges personals serviran també a un sistema de control encobert Al costat del creixement tecnològic i l’acceleració del ritme de vida, la participació política disminueix, el poder de decisió es fa remot i cada cop més intermediat. La família és redueix i explota en parelles cada cop més mòbils i canviants, la comunicació interpersonal es bloqueja, l’amistat desapareix i la competència enverina totes les relacions humanes fins al punt que, desconfiant tots de tots, la sensació d’inseguretat ja no es basa en el fet objectiu de l’augment de la criminalitat, sinó sobretot en un estat d’ànim. S’ha d’afegir que la solidaritat social, de grup i interpersonal desapareix molt ràpidament, que la drogoaddicció i l’alcoholisme fan estralls, que el suïcidi i les malalties mentals tendeixen a incrementar-se perillosament. Per descomptat que a tot arreu existeix una majoria saludable i raonable, però els símptomes de tant desencaix no ens permeten parlar ja d’una societat sana. El paisatge de formació de les noves generacions compta amb tots els elements de crisi que hem esmentat abans i no forma part de la seva vida només la seva capacitació tècnica i laboral, les telenovel·les, les recomanacions dels “opinadors” dels mitjans massius, les declamacions sobre la perfecció del món en què vivim o, per al jovent més afavorit, l’esbargiment de la motocicleta, els viatges, la roba, l’esport, la música i els artefactes electrònics. Aquest problema del paisatge de formació en les noves generacions, amenaça amb obrir enormes esquerdes entre grups de diferents edats, fent palesa una dialèctica generacional virulenta de gran profunditat i d’enorme extensió geogràfica. És clar que s’ha instal·lat en el cim de l’escala de valors el mite del diner i a ell, creixentment, se subordina tot. Un contingent important de la societat no vol sentir parlar d’allò que li recorda l’envelliment i la mort i desqualifica tot tema que es relacioni amb el significat i el sentit de la vida. I hem de reconèixer en això una certa raonabilitat, perquè la reflexió sobre aquests punts no coincideix amb l’escala de valors establerta en el sistema. Són massa greus els símptomes de la crisi per no veure’ls i, malgrat això, alguns diran que és el preu que s’ha de pagar per existir a finals del segle XX. D’altres afirmaran que estem entrant en el millor dels móns. El rerafons que opera en aquestes afirmacions està posat pel moment històric en el qual l’esquema global de situació no ha fet crisi encara que les crisis particulars s’estenguin per tot arreu, però a mesura que els símptomes de descomposició s’accelerin canviarà alhora l’apreciació dels esdeveniments perquè se sentirà la necessitat d’establir noves prioritats i nous projectes de vida.
dimecres, 6 de juny del 2007
L’evolució social
Donada la situació actual i l’alternativa que es presenta per l’assoliment d’un món millor, cal reflexionar breument entorn a aquesta possibilitat. En efecte, s’han realitzat nombroses proves econòmiques que han presentat resultats irregulars i sobre això se’ns diu que el nou experiment és l’única solució als problemes fonamentals. Tot i això, no arribem a comprendre alguns aspectes d’aquesta proposta. En primer lloc apareix el tema de les lleis econòmiques. Sembla ser que existirien certs mecanismes, com en la natura, que en jugar lliurement regularien l’evolució social. Tenim dificultats per acceptar que qualsevol procés humà i, per descomptat el procés econòmic, siguin del mateix ordre que els processos naturals. Creiem, contràriament, que les activitats humanes són no-naturals, són intencionals, socials i històriques; fenòmens, aquests, que no existeixen ni en la natura en general ni en les espècies animals. Tractant-se doncs d’intencions i d’interessos, tampoc hi ha motiu per suposar que els sectors que detenten el benestar estiguin preocupats per superar les dificultats d’altres menys afavorits. En segon lloc, l’explicació que se’ns dóna respecte a que sempre hi va haver grans diferències econòmiques entre uns quants i les majories i que, malgrat això, les societats han progressat, ens sembla insuficient. La història ens ensenya que els pobles avançaren reclamant els seus drets enfront dels poders establerts. El progrés social no s’ha produït perquè la riquesa acumulada per un sector després s’hagi desbordat automàticament “cap avall”. En tercer lloc, presentar com a model determinats països que operant amb aquesta suposada economia lliure, avui tenen un bon nivell de vida, sembla un excés. Aquests països realitzaren guerres d’expansió sobre altres, imposaren el colonialisme, el neocolonialisme i la partició de nacions i regions; recaptaren en base a la discriminació i la violència i, finalment, absorbiren ma d’obra barata, alhora que imposaren termes d’intercanvi desfavorables per a les economies més dèbils. Podrà argumentar-se que aquells eren els procediments que s’entenien com a “bons negocis”. Però si s’afirma això, no podrà sostenir-se que el desenvolupament esmentat sigui independent d’un tipus especial de relació amb altres pobles. En quart lloc, se’ns parla de l’avenç científic i tècnic i de la iniciativa que es desenvolupa en una economia “lliure”. Quant a l’avenç científic i tècnic s’ha de saber que aquest opera des que l’home va inventar la maça, la palanca, el foc, etcètera, en una acumulació històrica que no sembla haver-se ocupat molt de les lleis del mercat. Si, en canvi, es vol dir que les economies abundants, succionen talents, paguen equipament i investigació i que, finalment, són motivadores per a una millor remuneració, direm que això és així des d’èpoques mil·lenàries i que tampoc és degut a un tipus especial d’economia sinó senzillament a que en aquell lloc existeixen recursos suficients amb independència de l’origen de l’esmentada potencialitat econòmica. En cinquè lloc, queda l’expedient d’explicar el progrés d’aquestes comunitats per l’intangible “do” natural d’especials talents, virtuts cíviques, laboriositat, organització i coses per l’estil. Aquest ja no és un argument, sinó una declaració devocional en la qual s’escamoteja la realitat social i històrica que explica com s’han format aquests pobles.
És clar que tenim molt desconeixement per comprendre com és que amb aquests antecedents històrics podrà sostenir-se aquest esquema en el futur immediat, però això forma part d’una altra discussió, la discussió entorn a si existeix realment tal economia lliure de mercat, o si es tracta de proteccionismes i dirigismes encoberts que, de sobte, obren determinades vàlvules allà on se senten dominant una situació i en tanquen d’altres en cas contrari. Si això és així, tot el que s’afegeixi com una promesa d’avenç quedarà reservat només a l’explosió i difusió de la ciència i de la tecnologia independentment del suposat automatisme de les lleis econòmiques.
És clar que tenim molt desconeixement per comprendre com és que amb aquests antecedents històrics podrà sostenir-se aquest esquema en el futur immediat, però això forma part d’una altra discussió, la discussió entorn a si existeix realment tal economia lliure de mercat, o si es tracta de proteccionismes i dirigismes encoberts que, de sobte, obren determinades vàlvules allà on se senten dominant una situació i en tanquen d’altres en cas contrari. Si això és així, tot el que s’afegeixi com una promesa d’avenç quedarà reservat només a l’explosió i difusió de la ciència i de la tecnologia independentment del suposat automatisme de les lleis econòmiques.
dijous, 31 de maig del 2007
LA DEMOCRÀCIA FORMAL i LA DEMOCRÀCIA REAL
S’ha anat derruint greument l’edifici de la democràcia en esquerdar-se les seves bases principals: la independència entre poders, la representativitat i el respecte a les minories.
La teòrica independència entre poders és un contrasentit. Només cal rastrejar en la pràctica l’origen i composició de cada un d’ells, per comprovar les íntimes relacions que els lliguen. No podria ser d’una altra manera. Tots formen part d’un mateix sistema. De manera que les freqüents crisis d’avenç d’uns sobre altres, de superposició de funcions, de corrupció i irregularitat, es corresponen amb la situació global, econòmica i política d’un país donat.
Quant a la representativitat. Des de l’època de l’extensió del sufragi universal es va pensar que existia un sol acte entre l’elecció i la conclusió del mandat dels representants del poble. Però a mida que ha anat transcorrent el temps s’ha vist clarament que existeix un primer acte mitjançant el qual molts escullen a pocs i un segon acte en què aquests pocs traeixen els molts, representant interessos aliens al mandat que han rebut. Aquest mal ja s’incuba en els partits polítics reduïts a cúpules separades de les necessitats del poble. Ja, en la màquina partidària, els grans interessos financen candidats i dicten les polítiques que aquests haurien de seguir. Tot això evidencia una profunda crisi en el concepte i la implementació de la representativitat.
Els humanistes lluiten per transformar la pràctica de la representativitat donant la major importància a la consulta popular, el plebiscit i l’elecció directa de candidats. Perquè encara hi ha, en nombrosos països, lleis que subordinen candidats independents a partits polítics, o bé, subterfugis i limitacions econòmiques per presentar-se davant la voluntat de la societat. Tota constitució o llei que s’oposi a la capacitat plena del ciutadà d’escollir i ser escollit, es burla d’arrel de la democràcia real que està per sobre de tota regulació jurídica. I, si es tracta d’igualtat d’oportunitats, els mitjans de difusió han de posar-se al servei de la població en el període electoral en què els candidats exposen les seves propostes, atorgant a tots, exactament, les mateixes oportunitats. D’altra banda han d’imposar-se lleis de responsabilitat política, mitjançant les quals, tot aquell que no acompleixi allò que ha promès als seus electors, s’arrisqui al desafur, a la destitució o al judici polític. Perquè, l’altre expedient que actualment se sosté, mitjançant el qual els individus o els partits que no acompleixin, patiran el càstig de les urnes en l’elecció futura, no interromp en absolut el segon acte de traïció als representats. Quant a la consulta directa sobre els temes d’urgència, cada dia existeixen més possibilitats per a la seva implementació tecnològica. No és el cas prioritzar les enquestes i els sondejos manipulats, sinó que es tracta de facilitar la participació i el vot directe a través de mitjans electrònics i informàtics avançats.
En una democràcia real ha de donar-se a les minories les garanties que mereix la seva representativitat però, a més, ha d’extremar-se tota mesura que afavoreixi en la pràctica la seva inserció i el seu desenvolupament. Avui, les minories assetjades per la xenofòbia i la discriminació, demanen amb angoixa el seu reconeixement i, en aquest sentit, és responsabilitat dels humanistes elevar aquest tema al nivell de les discussions més importants i encapçalar la lluita arreu fins a vèncer els neofeixismes oberts o encoberts. En definitiva, lluitar pels drets de les minories és lluitar pels drets de tots els éssers humans.
Però, succeeix també en el conglomerat d’un país, que províncies senceres, regions o autonomies, pateixen la mateixa discriminació que les minories mercès a la compulsió de l’Estat centralitzat, avui instrument insensible en mans del gran capital. I això s’haurà d’acabar quan s’impulsi una organització federativa en la qual el poder polític real torni a mans de les esmentades entitats històriques i culturals.
En definitiva, posar per davant els temes del capital i el treball, els temes de la democràcia real i els objectius de la descentralització de l’aparell estatal, és encaminar la lluita política cap a la creació d’un nou tipus de societat. Una societat flexible i en canvi constant, d’acord amb les necessitats dinàmiques dels pobles avui per avui asfixiats per la dependència.
La teòrica independència entre poders és un contrasentit. Només cal rastrejar en la pràctica l’origen i composició de cada un d’ells, per comprovar les íntimes relacions que els lliguen. No podria ser d’una altra manera. Tots formen part d’un mateix sistema. De manera que les freqüents crisis d’avenç d’uns sobre altres, de superposició de funcions, de corrupció i irregularitat, es corresponen amb la situació global, econòmica i política d’un país donat.
Quant a la representativitat. Des de l’època de l’extensió del sufragi universal es va pensar que existia un sol acte entre l’elecció i la conclusió del mandat dels representants del poble. Però a mida que ha anat transcorrent el temps s’ha vist clarament que existeix un primer acte mitjançant el qual molts escullen a pocs i un segon acte en què aquests pocs traeixen els molts, representant interessos aliens al mandat que han rebut. Aquest mal ja s’incuba en els partits polítics reduïts a cúpules separades de les necessitats del poble. Ja, en la màquina partidària, els grans interessos financen candidats i dicten les polítiques que aquests haurien de seguir. Tot això evidencia una profunda crisi en el concepte i la implementació de la representativitat.
Els humanistes lluiten per transformar la pràctica de la representativitat donant la major importància a la consulta popular, el plebiscit i l’elecció directa de candidats. Perquè encara hi ha, en nombrosos països, lleis que subordinen candidats independents a partits polítics, o bé, subterfugis i limitacions econòmiques per presentar-se davant la voluntat de la societat. Tota constitució o llei que s’oposi a la capacitat plena del ciutadà d’escollir i ser escollit, es burla d’arrel de la democràcia real que està per sobre de tota regulació jurídica. I, si es tracta d’igualtat d’oportunitats, els mitjans de difusió han de posar-se al servei de la població en el període electoral en què els candidats exposen les seves propostes, atorgant a tots, exactament, les mateixes oportunitats. D’altra banda han d’imposar-se lleis de responsabilitat política, mitjançant les quals, tot aquell que no acompleixi allò que ha promès als seus electors, s’arrisqui al desafur, a la destitució o al judici polític. Perquè, l’altre expedient que actualment se sosté, mitjançant el qual els individus o els partits que no acompleixin, patiran el càstig de les urnes en l’elecció futura, no interromp en absolut el segon acte de traïció als representats. Quant a la consulta directa sobre els temes d’urgència, cada dia existeixen més possibilitats per a la seva implementació tecnològica. No és el cas prioritzar les enquestes i els sondejos manipulats, sinó que es tracta de facilitar la participació i el vot directe a través de mitjans electrònics i informàtics avançats.
En una democràcia real ha de donar-se a les minories les garanties que mereix la seva representativitat però, a més, ha d’extremar-se tota mesura que afavoreixi en la pràctica la seva inserció i el seu desenvolupament. Avui, les minories assetjades per la xenofòbia i la discriminació, demanen amb angoixa el seu reconeixement i, en aquest sentit, és responsabilitat dels humanistes elevar aquest tema al nivell de les discussions més importants i encapçalar la lluita arreu fins a vèncer els neofeixismes oberts o encoberts. En definitiva, lluitar pels drets de les minories és lluitar pels drets de tots els éssers humans.
Però, succeeix també en el conglomerat d’un país, que províncies senceres, regions o autonomies, pateixen la mateixa discriminació que les minories mercès a la compulsió de l’Estat centralitzat, avui instrument insensible en mans del gran capital. I això s’haurà d’acabar quan s’impulsi una organització federativa en la qual el poder polític real torni a mans de les esmentades entitats històriques i culturals.
En definitiva, posar per davant els temes del capital i el treball, els temes de la democràcia real i els objectius de la descentralització de l’aparell estatal, és encaminar la lluita política cap a la creació d’un nou tipus de societat. Una societat flexible i en canvi constant, d’acord amb les necessitats dinàmiques dels pobles avui per avui asfixiats per la dependència.
dilluns, 28 de maig del 2007
Valoración Elecciones Municipales 2007
La noche del 27 fue intensa, con mucha emoción en Cubelles.
Realmente la política municipal dio un verdadero giro. No fue el giro del que hablábamos nosotros pero interesante. De hecho nuestra influencia quedó muy limitada a los ámbitos políticos. Hay que agradecer en este punto la importante labor de Radio Cubelles y algunos medios escritos.
Por nuestra parte se trataba de dar un punto de vista y tratar de influir en la política municipal desde una formación nueva en Cubelles y al tiempo no llevarnos a engaño sobre nuestras posibilidades reales. Así que nos limitamos a pedir el voto de la protesta, el voto de los que expresan una opinión para influir, pero no pedimos el voto de la ilusión por lograr representación. Optamos por ponderar esfuerzos y tomar nota para otras ocasiones.
No obstante hemos avanzado: se han creado buenas relaciones y se ha transmitido el discurso de la no violencia y se ha señalado lo que hay que transformar. Hemos adquirido práctica. Hicimos el foro, que fue muy bajo en asistencia pero que no dista tanto de otros actos en el cine, que con todo el poder mediático no duplicaban la asistencia a nuestro foro.
En cuanto a los resultados estamos satisfechos, no se aleja mucho de lo que esperábamos. Públicamente dijimos que nuestra campaña no se basaba en pedir votos y por ello tampoco quisimos pedirle al medio inmediato que intentara arrastrar a otros votantes. Para ello tendríamos que haber creado falsas expectativas y no queríamos decepcionar a la gente. Nuestros resultados nos parecen significativos para la campaña realizada, sobre todo si comparamos nuestro presupuesto de campaña con el del resto de partidos.
Los votos obtenidos son verdaderamente esenciales, no se deben a grandes despliegues mediáticos, ni arrastres y son un 0.6% del electorado. Agradecemos de corazón este apoyo.
Si miramos los resultados en la trayectoria mundial del PH vemos que estos suelen ser muy pequeños, pero siempre estamos ahí. Sabemos que somos una opción muy alternativa. Nos volveremos a presentar sin duda, pero además nos proponemos desde hoy comenzar a trabajar y a organizarnos para que el PH sea una herramienta válida para la población.
Respecto a la escasa participación general es un reflejo de la participación que se da a la gente en la vida sociopolítica. Solo se acuerdan de la gente una vez cada 4 años.
Realmente la política municipal dio un verdadero giro. No fue el giro del que hablábamos nosotros pero interesante. De hecho nuestra influencia quedó muy limitada a los ámbitos políticos. Hay que agradecer en este punto la importante labor de Radio Cubelles y algunos medios escritos.
Por nuestra parte se trataba de dar un punto de vista y tratar de influir en la política municipal desde una formación nueva en Cubelles y al tiempo no llevarnos a engaño sobre nuestras posibilidades reales. Así que nos limitamos a pedir el voto de la protesta, el voto de los que expresan una opinión para influir, pero no pedimos el voto de la ilusión por lograr representación. Optamos por ponderar esfuerzos y tomar nota para otras ocasiones.
No obstante hemos avanzado: se han creado buenas relaciones y se ha transmitido el discurso de la no violencia y se ha señalado lo que hay que transformar. Hemos adquirido práctica. Hicimos el foro, que fue muy bajo en asistencia pero que no dista tanto de otros actos en el cine, que con todo el poder mediático no duplicaban la asistencia a nuestro foro.
En cuanto a los resultados estamos satisfechos, no se aleja mucho de lo que esperábamos. Públicamente dijimos que nuestra campaña no se basaba en pedir votos y por ello tampoco quisimos pedirle al medio inmediato que intentara arrastrar a otros votantes. Para ello tendríamos que haber creado falsas expectativas y no queríamos decepcionar a la gente. Nuestros resultados nos parecen significativos para la campaña realizada, sobre todo si comparamos nuestro presupuesto de campaña con el del resto de partidos.
Los votos obtenidos son verdaderamente esenciales, no se deben a grandes despliegues mediáticos, ni arrastres y son un 0.6% del electorado. Agradecemos de corazón este apoyo.
Si miramos los resultados en la trayectoria mundial del PH vemos que estos suelen ser muy pequeños, pero siempre estamos ahí. Sabemos que somos una opción muy alternativa. Nos volveremos a presentar sin duda, pero además nos proponemos desde hoy comenzar a trabajar y a organizarnos para que el PH sea una herramienta válida para la población.
Respecto a la escasa participación general es un reflejo de la participación que se da a la gente en la vida sociopolítica. Solo se acuerdan de la gente una vez cada 4 años.
dissabte, 26 de maig del 2007
Por una democracia real
Nosotros estamos hablando y proponiendo una Democracia participativa, no vasta con votar cada 4 años y luego olvidarse de la gente. El modelo actual es formal, todo esta por encima de las personas, la economía, las empresas, las administraciones…
Somos un partido sí, pero somos un partido alternativo que promueve darle un giro estructural a toda la política.
Cuando los humanistas hablamos de una nueva forma de gestión municipal estamos hablando de un municipio hecho por las personas y para las personas, donde se generan proyectos y empresas de en beneficio de la población. Si hemos crecido en viviendas y habitantes debemos considerar que si no es ya, dentro de muy poco tendremos mucha gente joven en paro.
Necesitamos un municipio con iniciativa propia para crear un modelo incluyente y expansivo de modo que todos estos jóvenes puedan crear empresas que realicen servicios en la localidad y trabajar en ellas.
Hay que crear presupuestos de democracia participativa, esto es el futuro. Los ayuntamientos han de ser asesores y no solo ejecutores de los proyectos. Esta iniciativa surgió en el Foro Mundial de Porto Alegre con el tema de los presupuestos participativos. Los ciudadanos deciden y proponen en que se ha de gastar el dinero a través de los representantes de las asociaciones de vecinos, al principio no hay mucha gente que participe, pero poco a poco las personas se van motivando cuando comienzan a ver que su opinión es importante y que se pueden hacer muchas cosas.
divendres, 18 de maig del 2007
Debate público en el Cine Mediterani
El próximo lunes 21 a las 20h participaremos en un debate público de Radio Cubelles en el Cine Mediterrani. Estos son algunos de los argumentos que hemos preparado recientemente.
Sigamos influyendo en la política municipal.
Más allá del resultado que el Partit Humanista obtenga en las próximas elecciones hemos podido observar que nuestras propuestas e ideas son imitadas en el periodo de campaña por otros grupos políticos. Lo cual nos parece positivo. Así que dejamos aquí nuevas propuestas en esta dirección.
Propaganda contradictoria.
El Partit Humanista es un partido sin recursos económicos. No verás nuestra propaganda colgando de las farolas, esto sólo pueden hacerlo los partidos que disponen de grandes recursos económicos. Nuestra campaña es mucho más sencilla. De otra parte nos parece un abuso y una falta de respeto tanta egolatría colgando de las farolas. No es proporcional este despliegue propagandístico de los partidos tradicionales con lo que luego hacen cuando están gobernando en el Ayuntamiento. Sería un poco más aceptable en el caso de que cuando consiguen sus ansiados cargos municipales tuvieran la misma presencia en las calles. Tenemos la sensación de que con ello sólo contribuyen a aumentar la no participación de los ciudadanos. Así que creemos que con mucho menos se puede hacer una buena campaña.
Posicionamiento definido en el tema de la Térmica.
Respecto a la térmica se esta lanzando el viejo discurso de la imposibilidad. Nos recitan aquello de “toquem de peus a terra”. Antes, hace muy poco, nos decían que como el terreno de la Térmica es industrial no se puede dedicar a otra cosa, no se puede dedicar a un hospital o a un pabellón deportivo o a un parque. Entonces les decimos que miren la tendencia global a ir eliminando las industrias contaminantes y substituyéndolas por no contaminantes. La solución es muy sencilla: una central solar es perfectamente viable en el amplio territorio de la térmica y esta es muy compatible con otros servicios sociales en el mismo espacio.
Ante esta propuesta han cambiado su discurso, ahora dicen que los terrenos son propiedad de FECSA, eso dicen, aunque parece un enigma saber si siguen siendo de FECSA o son de otra macroestructura de esas. Pero en realidad el terreno es de Cubelles antes que de nadie, sobre todo cuando la concesión de la Térmica ha concluido en enero de este año y por tanto la actividad y funcionamiento actual de la Térmica es ilegal, concluidos los 25 años desde su instalación. Es ahora la oportunidad de quitar la Térmica con toda la razón, con toda la legalidad y con toda la fuerza popular.
En lugar de eso nos hablan de otra central de ciclo combinado con 4 chimeneas y muchísima más producción, pasando por alto la limitación de potencia máxima de 500MW expecificada en el Plan General de Cubelles. Un proyecto anacrónico, agresivo y absurdo.
Hasta FECSA es consciente del cambio de tendencia general. Sin ir más lejos en Tarragona FECSA ha puesto en marcha la central solar más grande de España. Sin embargo aquí, dada la pasividad y sospechoso servilismo de nuestros políticos vamos al revés del mundo. Una cosa es “tocar de peus a terra” y otra bien distinta meter la cabeza en la tierra como las avestruces.
El modelo de gestión municipal.
Cuando hablamos de dar participación hablamos de algo más que de ir a la calle una vez conseguido el ansiado cargo político. Si se quiere cambiar esta tendencia nefasta antidemocrática estos son los pasos ineludibles:
1-Hacer una política de reconciliación. Hay que reconciliar las instituciones con el pueblo, hay que cambiar la tendencia a no escuchar a nadie y cerrar la puerta en las narices a la gente. Hay reconciliarse también entre los distintos grupos políticos bajo un objetivo común. Hay que reparar los errores cometidos y tener una nueva actitud de servicio a la gente que vive aquí.
2-Hay que crear una estructura orgánica adecuada (espacios concretos) para que los ciudadanos participen, decidan y diseñen el municipio de modo autogestionado.
3-Hay que hacer todo el esfuerzo para que esta sea la principal propuesta para el municipio, estimulando a la gente a que participe. Ya que el descrédito actual de los políticos está plenamente justificado.
4-Hay que considerar que no es verdaderamente democrático un modelo donde unos pocos votan por unas siglas y estos ya se consideran con el derecho de hacer y deshacer a su antojo sin consultar a nadie.
Sigamos influyendo en la política municipal.
Más allá del resultado que el Partit Humanista obtenga en las próximas elecciones hemos podido observar que nuestras propuestas e ideas son imitadas en el periodo de campaña por otros grupos políticos. Lo cual nos parece positivo. Así que dejamos aquí nuevas propuestas en esta dirección.
Propaganda contradictoria.
El Partit Humanista es un partido sin recursos económicos. No verás nuestra propaganda colgando de las farolas, esto sólo pueden hacerlo los partidos que disponen de grandes recursos económicos. Nuestra campaña es mucho más sencilla. De otra parte nos parece un abuso y una falta de respeto tanta egolatría colgando de las farolas. No es proporcional este despliegue propagandístico de los partidos tradicionales con lo que luego hacen cuando están gobernando en el Ayuntamiento. Sería un poco más aceptable en el caso de que cuando consiguen sus ansiados cargos municipales tuvieran la misma presencia en las calles. Tenemos la sensación de que con ello sólo contribuyen a aumentar la no participación de los ciudadanos. Así que creemos que con mucho menos se puede hacer una buena campaña.
Posicionamiento definido en el tema de la Térmica.
Respecto a la térmica se esta lanzando el viejo discurso de la imposibilidad. Nos recitan aquello de “toquem de peus a terra”. Antes, hace muy poco, nos decían que como el terreno de la Térmica es industrial no se puede dedicar a otra cosa, no se puede dedicar a un hospital o a un pabellón deportivo o a un parque. Entonces les decimos que miren la tendencia global a ir eliminando las industrias contaminantes y substituyéndolas por no contaminantes. La solución es muy sencilla: una central solar es perfectamente viable en el amplio territorio de la térmica y esta es muy compatible con otros servicios sociales en el mismo espacio.
Ante esta propuesta han cambiado su discurso, ahora dicen que los terrenos son propiedad de FECSA, eso dicen, aunque parece un enigma saber si siguen siendo de FECSA o son de otra macroestructura de esas. Pero en realidad el terreno es de Cubelles antes que de nadie, sobre todo cuando la concesión de la Térmica ha concluido en enero de este año y por tanto la actividad y funcionamiento actual de la Térmica es ilegal, concluidos los 25 años desde su instalación. Es ahora la oportunidad de quitar la Térmica con toda la razón, con toda la legalidad y con toda la fuerza popular.
En lugar de eso nos hablan de otra central de ciclo combinado con 4 chimeneas y muchísima más producción, pasando por alto la limitación de potencia máxima de 500MW expecificada en el Plan General de Cubelles. Un proyecto anacrónico, agresivo y absurdo.
Hasta FECSA es consciente del cambio de tendencia general. Sin ir más lejos en Tarragona FECSA ha puesto en marcha la central solar más grande de España. Sin embargo aquí, dada la pasividad y sospechoso servilismo de nuestros políticos vamos al revés del mundo. Una cosa es “tocar de peus a terra” y otra bien distinta meter la cabeza en la tierra como las avestruces.
El modelo de gestión municipal.
Cuando hablamos de dar participación hablamos de algo más que de ir a la calle una vez conseguido el ansiado cargo político. Si se quiere cambiar esta tendencia nefasta antidemocrática estos son los pasos ineludibles:
1-Hacer una política de reconciliación. Hay que reconciliar las instituciones con el pueblo, hay que cambiar la tendencia a no escuchar a nadie y cerrar la puerta en las narices a la gente. Hay reconciliarse también entre los distintos grupos políticos bajo un objetivo común. Hay que reparar los errores cometidos y tener una nueva actitud de servicio a la gente que vive aquí.
2-Hay que crear una estructura orgánica adecuada (espacios concretos) para que los ciudadanos participen, decidan y diseñen el municipio de modo autogestionado.
3-Hay que hacer todo el esfuerzo para que esta sea la principal propuesta para el municipio, estimulando a la gente a que participe. Ya que el descrédito actual de los políticos está plenamente justificado.
4-Hay que considerar que no es verdaderamente democrático un modelo donde unos pocos votan por unas siglas y estos ya se consideran con el derecho de hacer y deshacer a su antojo sin consultar a nadie.
dilluns, 14 de maig del 2007
Resumen del Programa de PH elaborado a partir del Foro Vecinal de Cubelles.
-SALUD: Agilizar la atención primaria y denunciar las listas de espera a nivel general. Crear centros para mayores así como asistencia domiciliaria.
-EDUCACIÓN: Crear las guarderías públicas necesarias. Generar espacios de cultura e informática. Internet gratuito “WIFI” en todo el municipio. Potenciar actividades gratuitas extraescolares de deporte y cultura para niños y jóvenes.
-MOVILIDAD: Campaña por la reducción de tarifa de RENFE y contra el mal funcionamiento. Ampliar los servicios de comunicación dentro de la localidad y con las ciudades próximas. Campaña por la supresión de los peajes.
-MEDIO AMBIENTE: No más edificaciones masivas y degradación del entorno natural. Plan de limpieza y cuidado de bosques y espacios naturales. Fuera la Térmica, en su lugar una Central Solar.
-URBANISMO: Arreglar la vía publica deteriorada y construir accesos para personas con movilidad reducida.
-VIVIENDA: Ante la especulación, implementar la iniciativa local para crear alternativas.
-EDUCACIÓN: Crear las guarderías públicas necesarias. Generar espacios de cultura e informática. Internet gratuito “WIFI” en todo el municipio. Potenciar actividades gratuitas extraescolares de deporte y cultura para niños y jóvenes.
-MOVILIDAD: Campaña por la reducción de tarifa de RENFE y contra el mal funcionamiento. Ampliar los servicios de comunicación dentro de la localidad y con las ciudades próximas. Campaña por la supresión de los peajes.
-MEDIO AMBIENTE: No más edificaciones masivas y degradación del entorno natural. Plan de limpieza y cuidado de bosques y espacios naturales. Fuera la Térmica, en su lugar una Central Solar.
-URBANISMO: Arreglar la vía publica deteriorada y construir accesos para personas con movilidad reducida.
-VIVIENDA: Ante la especulación, implementar la iniciativa local para crear alternativas.
dimarts, 24 d’abril del 2007
La Revolución Humanista
Queremos un Ayuntamiento que sea un ejemplo de democracia real y compromiso con los vecinos.
Ilusionado con un proyecto municipal incluyente y atrevido.
Sensible ante las problemáticas sociales.
Involucrado en la exigencia por una salud y educación integral pública y gratuita. Rebelándose ante las trabas cuando las circunstancias lo requieren.
Imaginativo y emprendedor de sus proyectos de autogestión. Generando servicios y empresas a través de un plan coordinado con los ciudadanos.
Inquieto por los avances en todos los campos. Investigando y promoviendo iniciativas sociales y ecológicas que funcionen en otros lugares.
Eficaz y transparente en sus tramitaciones y organización administrativa. Divulgando sus actuaciones.
Para ello necesitamos dotar al Ayuntamiento de una nueva organización administrativa, ampliando los departamentos existentes, para que los vecinos puedan participar sin limitación en el PLAN DE ACCIÓN HUMANISTA MUNICIPAL.
Ilusionado con un proyecto municipal incluyente y atrevido.
Sensible ante las problemáticas sociales.
Involucrado en la exigencia por una salud y educación integral pública y gratuita. Rebelándose ante las trabas cuando las circunstancias lo requieren.
Imaginativo y emprendedor de sus proyectos de autogestión. Generando servicios y empresas a través de un plan coordinado con los ciudadanos.
Inquieto por los avances en todos los campos. Investigando y promoviendo iniciativas sociales y ecológicas que funcionen en otros lugares.
Eficaz y transparente en sus tramitaciones y organización administrativa. Divulgando sus actuaciones.
Para ello necesitamos dotar al Ayuntamiento de una nueva organización administrativa, ampliando los departamentos existentes, para que los vecinos puedan participar sin limitación en el PLAN DE ACCIÓN HUMANISTA MUNICIPAL.
Lo que se debe cambiar
A través del Foro Vecinal y encuestas en la calle, muchos ciudadanos han definido algunos de los temas en que se necesita una actuación inmediata.
SALUD: Deficiente atención primaria y listas de espera a nivel general. Falta de centros para mayores así como asistencia domiciliaria.
EDUCACIÓN: Falta de espacios públicos de alfabetización, cultura e informática para jóvenes y adultos. Falta de espacios lúdicos y guarderías
MOVILIDAD: Mal servicio y tarifa abusiva de RENFE. Dificultades de comunicación dentro de la localidad y con las ciudades próximas. Peajes abusivos.
MEDIO AMBIENTE: Edificaciones masivas y degradación del entorno natural. Suciedad y falta de cuidado de bosques y espacios naturales. Central solar en lugar de térmica.
URBANISMO: Vía publica deteriorada y falta de accesos para discapacitados.
VIVIENDA: Encarecimiento y falta de iniciativa local para crear alternativas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
